DIA 4 UN WINSTON PARA ELVIRA

En un pais on et pots beure una fanta de pinya (amb bombolletes) i encara fabriquen “Mirinda”, tambe et poden donar qualsevol cosa per menjar. Despres de sucumbir ahir a la nit a un pollastre que era pur foc a la gola, al mati en Teti i en Josep Maria han esmorzat pero en Lara encara no havia ressuscitat. Estava literalment aplanat al llit i ha renunciat al primer apat del dia per tal de dormir.

El pla d'activitats ha comencat tard, doncs, pero quan s'hi ha posat la cosa ha rendit tutti pleni. Al Busan Film Center feien un nou passi de Ventre Blanc i segons les previsions de vendes, tornava a estar tot venut. Que no s'ho parlen, aquesta gent? O es que venen dos cops per entendre alguna cosa? El cas es que ni en Teti ni en Jordi han volgut tornar a patir els nervis i la fluixera de cames durant la projeccio; se n'han anat a fer un tomb pel centre comercial i a una exposicio sobre (tothom dret!) el mitic Serguei Paradjanov. En Josep Maria, heroic, ha volgut repetir i l'ha tornat a veure. En Jordi i en Teti han tornat just per assistir a la Q&A.

El cineasta armeni Serguei Paradjanov

Ha anat molt millor que ahir. Cap ronc i nomes quatre baixes, tu. A mes, l'interpret era un coreano-canari que parlava el castella millor que nosaltres i les preguntes posteriors a la projeccio tenien suc. Semblava que la gent havia entes els diferents nivells de significat del film. El moderador havia pres notes durant la projeccio i el cert es que en Jordi s'ha pogut explicar adequadament. Ha estat un plaer.

A mes, la voluntaria que ens ha acompanyat a la matinal, la Eunsun Shin, parlava el castella de meravella i estava encantada amb en Josep Maria. Fins i tot, coneixedora de la cultura mediterrania, com a estudiant d'humanitats llatines a la Universitat, s'ha deixat fer un peto a cada galta. Contacte maxim assolit amb una coreana. Deixem-ho clar.

Despres, moltes adhesions al film, "tan poetic i simbolic", contribucio a les col.leccions d'autografs adolescents i... atencio... el primer tio de Sant Cugat que coneixem a Korea. I diem el primer perque el mundu es un panyuelu i en coneixerem un altre abans que s'acabi el dia. Es diu Carlos i treballava a Cugat.cat. Mentrestant, a en Teti l'assalten dos estudiants coreans per fer-li una enquesta sobre el festival i la ciutat. Que ha dir?: Que es acollonant, esclar.

D'alla sortim esperitats en un taxi conduit pel cosi d'en Jackie Chan cap al Biff Village: ens han convocat els European Filmmakers perque es volien fer un bany de guais i de masses en un garito a la platja. Pero un garito, naturalment, amb glamur: es a dir, catifa vermella, milers de fans esvalotats/ades, muntanyes de fotografs, etc. Fabulos, Furri., Cada director ha fet el seu espitx de gracioset, i d'europeu moderniqui. Li ha tocat a en Lara. I aqui teniu el que els ha engaltat davant els de Blancanieves, dos mil coreans, i els mes estirats de la Unio Europea:

TRANSCRIPCIO

Anyong ha se y'o (Hola a tothom) Venim de Catalunya, un petit pais a Espanya que probablement sera el proper nou estat d'Europa. Per a nosaltres es molt important ser a Busan perque el nostre es el primer film en llengua catalana que es veu a Busan! Gansahabida! (Moltes gracies (Aplaudiments embogits).

Despres, foto, una mica de bolcatge d'imatges a l'habitacio i quan voliem anar a dinar, a les sis de la tarda, de sobte, ens adonem que no tenim temps perque el nostre amic Nico presenta el seu documental i fariem tard. Hi anem ben panxaprims i ens quedem a la seva Q&A.

A la sortida coneixem un xicot valencia que va viure dels 2 als 18 anys al carrer Valles de Sant Cugat i que s'ha casat amb una bellesa coreana que va coneixer per internet. Son molt amables i durant el sopar ens expliquen tota mena de detalls sobre la cultura i societat coreanes.

Companyes! Companys! Aixo s'acaba. Resumint: no hem parat de fer feina, no hem dormit gaire i ens ho hem passat de collons. El film ah confirmat que tambe entre el coreans te una colla de seguidors de culte, un grup reduit pero sensible a la cinematografia mes arriscada. Tot aixo, companyes i companys, ha estat possible gracies a l'entusiasme que tots heu posat en un projecte comu i que us hem volgut fer compartir en aquest bloc. GRACIES A TOTS!

I acabem amb les primeres paraules en corea que vam sentir a la radio del cotxe a l'aeoroport. Eren en corea indesxifrable, pero tots vam estar d'acord a entendre una mateixa frase engimatica que sembla el titol d'un conte d'en Cortazar: “Un winston para Elvira” Algu sap que vol dir?

Petons!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

DIA 3

“White Belly” tot ratllat… es a dir, tot venut! 345 ànimes coreanes acarades al vigatanisme profund encarnat en l’Enric, la Laia, en Furri, en Xevi i en Manel i tota la resta.. què passarà? Finalment el dia de la “World Première” ha arribat… L’encetem amb un xic d’atabalamenta perquè no arribem a fer tot el que ens proposàvem per al matí d’avui. Calia fer un seguit de passos diguem-ne burocràtics i hem acabat fent allò imprescindible, que era anar a gravar una sèrie de planos que servissin per a la peça que faran a TV3. Tenim l’ajut del càmera improvisat, del Nicolás Muñoz, madrileny director d’una de les pelis aquí presentades, El maestro saharaui, que demà anirem a veure, després del segon passi de Ventre Blanc. Sense haver dinat. Com ens sentim? En Josep Maria ens comunica serenor i seny; en Teti esta que no caga però és un home hieràtic per fora, impassible; en Jordi necesita caminar per treure un manyoc de nervis que no ha pogut treure abans. Ha arribat l’hora, companys!

El nostre afamat traductor

Un cotxàs KIA que ve a ser la versió busaniana de “limousine” ens porta fins a la sala. Aquí tot es vertical, de manera que cada edifici és una petita ciutat que conté de tot. A la vuitena planta de l’edifici Lotte, el centre comercial més gros del món (Record Guiness), hi ha un multisales de totes les mides. Ens ha tocat la grossa, la sala 6, amb una “pantallaca” que no será fàcil d’omplir. Apaguen puntualment els llums i encara entra gent; apostats com gallines a la filera set, no tenim nassos de girar-nos. Ja s’hi veuran, amb aquestes escletxes per parpelles? Comença el ball, càirons inicials, que si Beca Ciutat de Vic, etc. Projecten la versió amb subtítols en anglès… i els subtitols coreans? Com que a baix farien nosa, els foten en vertical a la dreta. Amb aquestes dimensions gegantines, l’orgue de la Laia, el careto del Merma o les cames de la Irene ens impacten a nosaltres i tot, que les hem vist tres-cents vegades. Silenci total, amb la seva habitual bona educació segueixen el film sense fer cap comentari; de sobte, un ronc. Atenció companys, que en això no hi hem pensat! Per sort, no es repeteix. A més de mitja pel.lícula, set o vuit desaprensius se’n van. Tranquils, companys, en això sí que hi hem pensat. És més, les nostres previsions eren d’un buidatge de la sala a raó de deu persones al minut. Per tant, més contents que un gínjol i pensant: ara que en Blancafort ballarà el Velatori us cagareu el kimono. I com diuen les cròniques… així és. S’acaba la peli, llums oberts, en Josep-Maria fet una magdalena, en Jordi enfonsat amb el clatell al cul de la butaca i en Teti impassible. 

 

Abans del Q&A, el debat, desfila un grapat de persones que no han pillat res. En queden un centenar llarg. Tenint en compte que el film no és senzill ni per a nosaltres, no està malament. El traductor es un xavalín molt educat format en la llengua de Cervantes durant un any a Mèxic; no en pilla cap. En Lara fa una petita maniobra populista saludant en coreà (Anong ha se yó) i se’ls fica a la butxaca. Aplaudiments. I comença el debat. Entre que no han entès gairebé res però els ha agradat molt; entre que el traductor no entén ni el coreà; i que en Lara s’ha d’expressar en castellà, tot plegat s’allunya de l’abstracció del llenguatge cinematogràfic i es torna sentiments a flor de pell. S’han emocionat amb un grapat de seqüències.

Moment asiàtic per excel.lència: acaba el debat i un munió de fans assalten en Jordi per completar la seva col.lecció d’autografs de directors. Una dona li regala uns ninotets folklòrics coreans. Unes quantes paharilles coreanes es volen fer la foto amb nosaltres. Bé, hem sobreviscut i el pabelló ben alt. Visca Catalunya i la mare que ens va parir!

A la nit els francesos, que retallen despesa pública al seu país, sembla que no retallen en glamur diplomàtic. Han muntat una festeta a l’hotel més pijo de Busan. Som-hi. Menjar a dojo, xampany francés i vi negre d’un Chateau de Burdeos, etc. Vaja: aquella cosa entre luxosa i borde del cinema francès. Però agraïts. Alla comencem a rebre les primeres impressions occidentals. Ens feliciten americanes, neozelandeses, colombianes, etc. Valoren el film artistic; ens assebentem que la programadora que ens ha dut aquí té fama de gustos singulars. Òbviament.

La festa continua en una disco. Xim-pum total, movem el cul una mica, un dj fancesa i autista taladrant-nos els timpans i de retorn cap al centre, un ressopó, naturalment, de pollastre transgènic. Demà més.

DIA 2

Avui no hem viscut emocions tan intenses pero hem apres un munt de coses: que aqui es mengen els pops vius i cada any moren coreans amb les ventoses enganxades al ganyot; que korea te 43 milions d'habitants encabits en un territori com Andalusia; que per aixo el pais creix en vertical en lloc d”horitzontal; que els agrada tant el neo nocturn que fins i tot les esglesies estan coronades amb una creu de neo a l”estil d'una disco I que la Victoria Abril no es vol mostrar a les distancies curtes per por que se li vegin les costures de frankenstein.

Al mati ens hem currat la inversio i hem treballat una mica intentant fer contactes. Aixo es un mercat sense “escrupols” i aqui burro l'ultim a l'hora de vendre el teu film. Com que les productores solen invertir en promocio i vendes el doble del pressupost del film, que pot rondar els 5 milions d'euros, nosaltres, invertint el doble del que ha costat, comprem uns sobres de paper i a ma ens currem uns invitacions per als quatre critics i programadors que ens fa ilu que vinguin a veure el film. Cal dir que tornant de fer negocis hem sobreviscut a en Zanini disfressat de taxista que se saltava tots els semafors en vermell (I no es conya).

Pero hem hagut de correr perque, com us vam dir, el Consol espanyol ens ha convidat a fer un apat en un restaurant italia de l'hotel Paradise. A mes del Consol i la seva dona, hi havia el director Nicolas Munyoz, que ha fet un docu sobre els saharauis a Cuba, la programadora Soue-won i nosaltres tres. El consol ha excusat “Donya” Victoria Abril perque segons ha dit tenia una entrevista just a l'hora de dinar. En Josep Maria ha fet un recital de cavallerositat i savoir faire sobretot amb la Soue-won. En acomiadar-se li ha fet el gest versallesc de besar-li delicadament el dors de la ma, actitud a la qual ella ha respost amb un somriure complice d'una tendra feminitat que a tots ens ha corpres.

Durant la migdiada d'en Lara, en Teti i en Josep Maria han escollit les pelis que ens agradaria veure. Despres, amb en Nicolas, hem anat al centre a buscar les entrades, pero a les set ja havien tancat. Per no quedar-nos sense res, decidim anar a veure el que sigui, pero anar a veure alguna cosa. Teniem a ma el Lotte Cinema Centum i ens hi hem ficat. Es tracta d'un multisales a la vuitena planta del “Corte Ingles” corea. Precisament aqui dema tindrem el primer passi de “Ventre Blanc”. Hi ha 6 sales de projeccio; anem a la recerca d'un titol que ens faci patxoca i omplir aquest tros de vespre. La nostre decisio es per una pel.licula francesa que ha resultat un creuament entre “Amelie” i “La guerra del parchis” amb una mica d'iniciacio sexual. La gran descoberta no es la peli, sino dues coses: que els coreans son indulgents i riuen per no res i, sobretot, que eren molts i molt joves. Ja cal que els europeus ens posem les piles perque aixo es un pais jove i molt preparat. Se'ns menjaran amb patates.

Hem sopat dos cops; primer una graellada “self made” de porc i despres ho hem rematat en un segon restaurant amb una dosi de pollastre especiat i arrebossat.

 Dema mes, que sera el dia de la World Premiere.

DIA 1

Son dos quarts de dues de la nit de dijous. Amb la llengua fora i els peus com alberginies ens disposem a fer la cronica sense accents i en teclat mixte corea-romanic d'un primer dia esgotador i ple de sorpreses fantastiques.

A les cinc del mati de dimecres hora catalana, en Teti i en Josep Maria surten de Sabadell i van a buscar en Jordi a Santcugat. A dos quarts de vuit agafem el primer dels tres vols que ens esperen, que ens dura a Paris. De Paris passem a Seul en un viatge de deu hores sobrevolant la Siberia darrera en miquel strogoff i descobrint que Air France duu una camera sota el fusellatge per veure en directe des del monitor personal al seient com t”acostes vertiginosament a la pista d`aterratge. Brutal. Pero amb tanta tonteria tecnologica, el cert es que els francesos ens fan arribar tard i gairebe perdem l”escala amb Busan. El que perdem segur es la possibilitat de recollir l'equipatge de Mr. Sergi Llado, que no estava facturat en aquest darrer vol. Arribem a Busan despres de 22 hores de viatge i amb un equipatge de menys. Vejam que sera aixo.

La primera sorpresa son dues delicioses coreanes adolescents que amb sengles samarretes de voluntaries ens esperen servicials amb un cartellet i una quasi limousine amb els vidres fumats i tot de botonets per tot arreu. Ens sentim com uns pagesos a Nova York. Un xofer molt atent a un gps de tres dimensions pero poc amatent a la circulacio es fica contra direccio i hem de fer marxa enrera a tota llet emul.lant les pelis d'en chuk norris (ja se sap que als asiatics els agrada el cinema d'accio). Les primeres visions de Busan mesclen faldars de turons voltats de mar amb blocs inspirats sens dubte en els millors barris de santa coloma de gramanet amb uns gratacels de vidre i acer de cinquanta pisos arran de mar que fan caure de cul.

A l'hotel, per fi, coneixem la mitica Sarah Ahn, la noia amb qui ens hem escrit per coordinar el viatge durant tres mesos. Ens posa deures de seguida amb un somriure tan dolc com amenacador i ens arrosseguem fins a la dutxa. En Teti esta desolat perque no pot lluir el seu equip de pinxo, ja que te l'equipatge perdut, i decidim anar a menjar alguna cosa, encara que sigui una cuixa de pollastre transgenic del KFC. I aqui, companyes i companys, ens adonem per primera vegada d'on ens hem fotut. Vaja, com diu en Teti, “que als coreans els hi hem fotut doblegada”: I es que al passeig de mar principal de la ciutat descobrim una tanca publicitaria de quatre metres d'alcada amb el cul del nostre estimat Furri fent ofrena del seu art a tota la ciutat de Busan i part de l'estranger. Com diria en Furri, “Fabulos, companys!”. Hostia, ha colat!  Crusats, ho hem aconseguit!!!

 

El pollastre transgenic fa el seu efecte reparador i ens sumeix en una breu pero dolca letargia que no pot durar gaire, perque a dos quarts de sis de la tarda un autobus ens carrega a tot un elenc de pinxos encorbatats i de dives emperifollades i ens porta a la cerimonia inaugural. Estem a punt de viure, i no ho sabem, un dels moments mes inoblidables (per xocants, inesperats i kafkians) de la nostra vida. Baixem de l'autocar i abans de poder badar boca un policia ens llanca a una alfombra roja amb dues montanyes de periodistes fent-nos fotos i grupis cridant enfollides com si fossim la polla. Naturalment, miravem enrera... pero no: era per nosaltres! Son aixi de servicials, no sabien ni qui som i ens aplaudien com si els anes la vida. Pero la cosa no s'acaba aqui. Al final del tunel ens esperen dues patums coreanes, l'alcalde o alguna cosa aixi, i quan l'alcalde li allarga les mans a en Teti per saludar-lo efusivament, en Teti, professional de la imatge per davant de tot, va i li dona la camera perque li faci una foto a ell. Que ens esta passant? Pero ja som al llindar del gran centre. Mes de 3000 persones i un glamur de collo de mico. I aqui comenca tot en realitat! Un tio amb un walkman ens fa girar una cantonada i descobrim un fotocall. Ens parem i en Lara va i saluda. Dues muntanyes mes de fotografs disparant com si els anes la vida. Finalment ens escapem del fotocall i davant nostre s'esten una llarga catifa vermella que travessem lentament pensant que es questio de passar i ja esta. Pero no: per tres megapantalles i en directe per la televisio nacional, anunciant “White Belly” per megafonia, estem passant la catifa vermella mentre grapats de coreans i (diguem-ho tot, nois) munions de coreanes, ens aclamen. I no saben per que. No es fins que acabem la travessa i ens asseiem que ens adonem de la magnitud de la tragedia. Tenim un record emocionat (a en Lara si li neguen als ulls) pels nostres companys vigatans i pel nostre pais independent! Recordeu que en Teti no te encara el seu equip de pinxo i portava els mateixos calcotets que havien sortit de Catalunya. Portava una samarreta i una americana d'en Lara.

Despres de la cerimonia inaugural, amb mapping, orquestra simfonica, dansa, presentadors megafamosos que no han parat de fer-se la pilota l'un a l'altre, i focs artificials, projecten la peli inaugural, que es un thriller de bufetades al mes autentic estil Jackie Chan. Aprofitem per escapar-nos i pillem un taxi cap a l'hotel. Oh gran moment! La maleta d'en Teti ja ens esperava a l'hotel. Mes val tard que mai, pero, avui, aquest “tard”, ha estat una putada retransmesa en directe per la tele. Cal dir que la organitzacio es excel.lent.

 

Ja tots tres canviats, hem anat a sopar al carrer com deu mana. L'ultim que teniem a l'agenda de la Sarah era anar a la recepcio oficial. Arribem alla tips de pollastre fins el cul i resulta que donaven pollastre de sopar. Pero aprofitem el temps fent contactes de cara a fer mes difusio del film. Gran moment saludant el mitic Bela Tarr, a qui hem intentat vendre el film. De retorn a l'hotel, volem comprovar que la visio del migdia no ha estat un somni: el cartell d'en Furri mirant Vic continua presidint el passeig maritim de Busan. Hostia!

Tenim son i cal carregar piles perque dema, atencio, obrim negociacions amb el pais vei: estem convidats a dinar amb els de l'embaixada espanyola i la Victoria Abril (que ens vol mostrar, en la intimitat, la seva darrera cirurgia plastica). Practicarem el castella que el tenim rovellat menys el Josep Maria que mexicaneja sovint.

COMENÇA L'AVENTURA

Hola!

Aquest blog intentarà ser un reflex de les peripècies que viurem aquests set dies a Corea del Sud, al Festival Internacional de Cinema de Busan on es farà la World Premiere del film Ventre Blanc. Si us ve de gust acompanyar-nos en aquest viatge i interactuar amb nosaltres, sereu benvinguts.

Estigueu atents!